instrumentar v.

1. [N₁ V N₂] (N₁[humà]; N₂[composició musical]) Escriure les parts [d'una composició musical]₂ que han de tocar els diferents instruments^1b d'una orquestra.  ~ oratoris. [...] compongué un oratori nou per a la festa de la Mare de Déu de l'Esperança, encara que algú suposa que aquesta obra era de Carles Veguer, organista de la Seu, i que Ducasi es va limitar a instrumentar-la i a dirigir-la. [Curet (1955): 21, p. 175]ⁱ. 

•2. [N₁ V N₂] (N₁[humà, col·lectiu]; N₂[acte, fet]) [Algú, un col·lectiu]₁ fer les accions necessàries per a portar a terme de manera organitzada [un acte, un fet]₂. En aquest sentit, l'Educació Especial ha de permetre aconseguir aquests objectius per a cada infant, i instrumentar totes aquelles ajudes que calgui donar-li, tant si és temporalment com de manera permanent [...]. [L'educació (1986): 37, p. 5]ⁱ. 

•3. [N₁ V N₂] (N₁[humà]; N₂[humà, cosa]) Instrumentalitzar¹. Vist des de dintre, el feminisme té, efectivament, defectes i deficiències [...]. El perill de politització li ve de fora, de la tendència dels partits polítics a instrumentar-lo, manifassejar-lo, especialment en períodes electorals. [Pàmies (1987): A, p. 55]ⁱ. 

instrumentació f. (procés 6) Ell hi posà música nova, i als disset anys ja aconseguia de veure's representat a la seva ciutat nadiua. Descobria Haydn i s'endinsava en els secrets de la instrumentació. [Tasis (1945): N, p. 152]ⁱ (acc. 1). La instrumentació dels crèdits a les activitats econòmiques de producció, per a la construcció d'habitatges, etc., hauria d'ésser notablement més avantatjosa a les terres altes que a les terres baixes. [Vila² (1980): 31, p. 14]ⁱ (acc. 2). 

•instrumentatiu adj. (procés 2) 9è. subjecte: Instrumentativa. Parla de la instrumentalitat de dues maneres: natural i moral. [Bertran¹ (1930): 12, p. 29]ⁱ (acc. 2). 

Compl.: Escripturar [DIEC].